ESTIMADA…. (VALENCIA)


Hem aplegat tard.L´enemic ja se n´ha anat.

Només uns minuts abans, i el nostre esforç, havera servit per ajudar-los, així res em pogut fer.

Davant nostre, mig coberts pel fang i trossos de trinxera, resten els cossos sense vida dels nostres conpanys. Alguns ja mig soterrats, els altres quasi descuartizats.

Els altres estan replegant les xapes dels soldats morts, per tal de reconeixer-los. Un poc més apartat de la resta, amagat entre uns sacs de terra, hi ha un soldat en peu. Un reflexe em fa veure com si aquell cos es bellugara. Correc cap a ell amb l´esperança que encara siga viu.

Estic front a ell, mala sort, ell també és mort, com els altres, una bala ha atravessat el seu pit.

Es estrany, té els ulls oberts, i un somriure com si hauera mort feliç sense cap sofriment. A la mà esquerra subjecta un paper, un sobre amb una carta dins. Suaument l´aafe, i el guarde a la butxaca. Amb eñs dits, tanque el ulls d´aquell jove soldat que no pareixien haver vist el que teníen davant.

Em acomplert el nostre deure.

Tots el cossos, enrollats amb mantes velles han segut posats en caixes de fusta per tal de portar-los cap a casa. Un planell farà la resta del treball.

Tombat a la llitera, acompanyat pel so d´un vell gramòfon em dispose a llegir aquella carta que mal escrit amb sang tenía en el sobre el nom d´una dona, sense cap adreça.

Estic tan confós com mullat, els meus pensaments es creuen, amb imatges del passat, i faig per veure qualsevol futur. Un futur que s´amaga darrere d´una pared de fang, de la qual poc a poc em sembla que vaig a ser part.

Des de que hi soc ací, res no m´ha segut agradable, aquí tots som enemics, i aquells que lluiten al teu costat, es tanquen en ells mateix, com si no ens coneguerem. Ninú diu res, ni un sol somriure, tots amb la ment en blanc, intentant oblidar aquest lloc, allunar-se´n el més posible, intentan deixar passar el temps, tot vegentcom molt lentament passa un segón, dos i així un darrere l´altre, fins que la maneta pega la volta i torna a començar.

Ningú no es mou, semblem ninots, que s´han quedat sense cap fil, sense cap mà que ens done moviment. Com si de pedres es tractara, pedres corrompudes pel vent, per l´aigua, tots dos gelats i humits, van calant-se dins dels ossos sense que el petit calor que dona la llum de les fogueres sia suficient per a calfar aquestes ànimes incapaces de sentir res, de distingir el fred de la calor, així estem tots.

I jo, igual que tots, incapaç de trobar calor aquí faig per escriure qualsevol cosa que m´ajude a recordar allò que fa temps em feia senir-me bé. Tal vegada així albergat en el meu passat, trobe eixa calor que tant enyore en aquests moments.

Records perduts en el temps, dels quals costa separar la realitat de la imaginació, tot es com un somni que em fa oblidar que soc aquí.

A qualsevol podrien sorprendre-li aquestes paraules, més a tu que saps que tan sols tinc vint anys.

Si, jo també pensava que tenía tota una vida per davant, el futur era tot meu, però el temps s´ha parat, no es mou, aquell futur cada vegada s´allunyamés i més, apareguent entre ombres sense deixar-se agafar. I ara que no veig cap futur i tinc tan aprop el passat, els e mesclat tots dos per poder tenir aquest present aturat.

Ahir a la matinada, com quasi tots els dies, em vam trobar un més soterrat baig el fang, rigit i sense cap expressió a la seua cara, agafat a una petita foto mullada per l´aigua i quasi desfeta, prenent-la amb força contra el seu pit sense que ningú s´atrevira a llevar-li-la.

Un dia darrere l´altre, sempre igual, ja són molts els que han deixat la seua pell aquí i molts més els que encara l´han de deixar sense cap motiu racional, sense cap finalitat que puga servir per res, que justifique totes aquestes vides perdudes.

I és ara que puc veuretot el que hi ha al meu voltant, quan alce la mirada cap al cel, i no veig cap llum, tot està cobert per nuvols, és tot tan oscur com la nostra existència.

On ets tu ara?, ara que et necessitem!.

Que ja no te´n recordes dels teus fills ?.

Tal volta també tu t´has quedat quiet en veure tot allò que està fent eixa imperfecta creació a la que un dia li vares donar vida, sense saber en cap moment com se l´anava a treure.

Mai no he segut un bon creient i tu ho saps. Des de que vaig tenir raonament, que m´ha costat asimilar l´exintència d´un pare al qual mai no he vist, el que sempre m´ha defraudat en els moments importants. Tu sempre em deies que ell era l´unic perfecte a tot l´univers, és tal vegada esta eixa perfecció que tu tant nomenaves, que dos germans es maten l´un a l´altre.

Ara que la vidad té un altre valor per a mi, conscient com soc que en qualsevol moment, més prompte o més tard tot pot acabar, veig els meus companys caure al meu costat, prenent entre les mans una petita creu de metall, i pense el poc que els ha servit confiar amb ella tan cegament. O tal vegada ha segut ell qui li ha llevat la vida per tal que no patesca més, llevar-li aquest sofriment inútil que és el viure així.

Es així com passe tot el temps. Quan em trobe sol sense cap soroll al meu voltant, intente resoldre els enigmes que des de sempre han tornat boja la humanitat, sense traure res clar, si a cas anar més ràpid cap a un estat de bojeria.

Com tu, si, com tu. Tu ets l´únic que em queda, l´única cosa per la que cal lluitar, tu ets la raó per la qual encara segueisc soportant aquesta situació, oblidant el fred i aquesta humitat, a la que sense voler un va acostumant-se.

Agafat al gelat acer del fusell, intente totes les nits que sigues prop de mi, intentant sentir-te, tocar-te, i quan me n´adone que no ets mire cap al cel, i dintre d´un clar dels nuvols veig dues estrelles , i en elles els teus ulls. Estrelles que miren amb tendressa, i que penetren fins el fons del meu ser i fan que per un instant estiga bé.

Torne a veure i creure que algú, encara qu molt lluny m´estima i no m´oblida, aleshores és quan més prop de mi et sent, i em trobe protegit com si res ni ningú em pugués fer cap mal.

I de nou tu desapareixes, i ahí són elles amb la seua llum, i amb veu baixa els parle, i els compte coses de quan erem junts, es dic tot alló que quan et vaig tenir front a mi no vaig ser capaç de dir-te-les, incapaç d´aprofitar eixe temps que ara no tinc.

Tal vegada per por, per confiar en que sempre estaries al meu costat, que res ni ningú ens separaria, mai no m´he atrevit a dir-te sols una frase, o dues paraules que per se curtes no deixen de tenir un gran significat, quan són dites amb el cor, de veritat, i en el moment adequat per fer-les sentir. Per tal de no deixar veure aquesta por, he fet gestos per fer-t veure allò que volia dir-te, gestos que de vegades et podrien confondre, i es que mai has sentit dir-te el que de veritat et vullc.

Amagar-ho per por de que tot allò tan meravellós que tenia, pogués acabar un dia, i no podre viure sense eixa estima que tots dos sentim, tot feia que em sentira atrapat però amb ganes de cridar fort al vent, d`esclatar i dessitjant expressar amb els meus sentiments tot el que he portat dins durant tant de temps.

Mai no t´havia tingut tan present com ara. Recorde fa un any con d´equivocats que erem. Tu ploraves al port, mentres el vaixell i jo ens allunyavem, i tu deies una i altra vegada "tot anirà bé, ja ho veuràs, dins de res hi seràs aquí una altra vegada".

Quantes voltes ens ho hem dit els dos, que tot aniria bé, que aviat acabaria tot i tornariem a ser junts. Aquells que ens han enviat a aquest llo, ja ho devien saber abans que les coses es complicaren més del degut, sabien que era un camí de anada, amb una difícil tornada, ens van enganyar com a xiquets.

Des d´aquell dia i aquell adéu, tot el meu ser va buscar en tu eixa ranura per la qual deixar la realitat, el veure´t tots els dies, parlar amb tu, les bromes, els moments seriosos, els crítics i tota una vida, estava a punt d´acabar i jo no me´n volia adonar, no volia dir-te l´últim adeu.

Al vaixell, mentre es dirigíem al nostre destí em vaig fer la promesa que et tornaria a veure, ignorant quin era el meu destí.

Tan irreal com una rosa en mig del sec desert sembla aquest sentiment, que ha brotat ací entre tanta soletat, ha arrelat al fons del meu cor i sembla que sempre serà ací fresc i nerd com eixa flor, donant-me amb el seu color l´esperança que ja creia haver perdut, tornar a ser feliç al teu costat.

Torna la claror del sol, la pluja ha parat, i de entre els forats dels nuvols apareixen els primers raigs de llum , traspassant els grossos nuvols que hi han damunt nostre.

Algú crida des de llun, la seua veu cada vegada és més aprop i a mesura que arriba, una colla de cossos van despertant i alçant-se d´eixe llit de fang, deixant enrere una nit més i començant un dia nou al mateix lloc de sempre.

Tots els matins ens alcem amb la il.lució, que siga l´ultim que pasem aquí, que tot acabe i pugam tornar de nou a casa on intentar oblidar aquest mal somni.

El capità passa revista, tots ens preguntem quina baixa es deu haver produit aquesta nit. Qui haura caigut?, qui cansat de tot i no puguent soportar aquest sofriment, s´ha deixat portar pel més fàcil, buscant eixa eixida ràpida i cómoda però al mateix temps cruel i falça.

Prop, damunt d´una pila de sacs, hi ha un cos que encara no s´ha despertat. Ell es jove, tant o més que jo, l´aigua que surt del seu damunt corre pel mig del mal col.locat casc com si d´un naiximent d´aigua es tractara, després eixa mateixa aigua clara, és torna vermella, i pel costat del seu mentó cau més espesa, gota a gota, anant a parar a un petit i gros llibre mal enrollat amb un tros de la seua camisa trencada i mullada. El llibret, tenia un forat just al mig, ell junt al tros de prenda, i aprofitant l´esclat d´alguna bomba enemiga, l´hi havien servit de silenciador per tal que ningú se n´adonaradel que havia fet.

Una vegada més el mateix de sempre, uns quants arrepleguen el cos, altre agafa la pistola i la guarda junt añs objectes personals del jove, mentre, es tapa al mort amb una manta i el nuguen per tal de soterrar-lo.

Un home qualsevol, amb una Biblia a la mà, fa de rector, ens plega a tots al voltant d´aquell cos, i amb veu cansada dir DENCANSE EN PAU. Aquí, en mig d´una guerra.

Tot seguit el capità fa redactar un suposat escrit del fet, on s´amaga la veritat amb les paraules de rutina, el dia X a l´ora X, va morir en acte de valor i en servei a la seua estimada patria.

Totes són iguals, totes amb la mateixa mentida, ningú vol morir per la seua patria, per la seua terra, tots deixen la vida obligats i amb la creència que ací no més val seguir viu, tu abans que l´altre, ni açó ni res pot servir de justificar cap mort, que no tenen justificació ninguna, disfressar la realitat amb una disfressa ja massa usada, i que pels seus forats es veu el que s´intenta amagar, el dolor la pena i la resignació.

Tal volta entens ara millor perquè m´adreçe a tu, tu que ets tan lluny, ací ningú creu ja ni en ell mateix, ningú es conscient de qui és, on és i que fa, per aíxó mentre encara et recorde sabré quina és la meua identitat, i perque estic malvivint ací.

L´oratge ha escampat, mal asumbte diuen els veterans, mentre ja comencen a secar els fusells i preparen la munició.

En veure com fan aixó, el fred, corre per tot el meu cos, no puc creure com eixa gent, es pot preocupar més del seu fusell que d´ells mateixos, miren l´horitzó amb ulls de desil.lusió, aleshores, entenc el que han volgut dir, quan el temps que tant molest era ha escampat, aleshores entenc que el fusell es l´única esperança de vida per qualsevol soldat.

Ja fa una setmana que la pluja i el fred, han conviscut entre nosaltres, durant tot aquest temps, l´enemic z penes si s´ha deixat vore el pel, unes rafages de metralla, alguna granada, tot per fer vore que encara era allí, i és que, eels encara que enemics són com tots nosaltres. Gent que té fred, calor, éssers estimats en algún llòc, sense tenir clar que fan aquí, disposats a disparar a tot aquell que es fique davant del seu camí, buscant sobreviure per damunt de tot, deixant a un costat les seues creències, la seua identitat humana. D´èssers racionals hem passat a un estat en el que ni els mateixos animals són capaços d´arribar conscient-ment. Com puc sentir odi cap algú que mai no he conegut, que no m´ha fet cap mal ?. Sols per tindre un fusell a les mans i una falsa raó per matar, és ell o tu, així de sencill i cruel.

Esdevenim en assassins i així i tot el que puga tornar a casa, serà rebut com un heroï, li donaran medalles, honors i el que faça falta, tot per intentar llevar de la seua concència els crims que ha comés i les vides que ha llevat, i ningú li dirà quan vaja pel carrer, que és un assassí.

Es difícil dormir així pr les nits, quan et despertes i veus davant teu a un xic que apenes pot portar el fusell, amb els ulls plorosos demanant pietat i compasió, i e sobte un tros de metall el travessa i acava tot per a ell, però tu continues ací veien una vegada i altra el mateix, impotent per a dir prou, impotent per aturar aquesta màquina de la mort que es la guerra.

Les primeres explosions es fan sentir, tinc por, molta por i no ho amague.

El silenci s´ha trencat, el fred s´ha esdevingut calor, i la humitat suor.

Al meu costat uns disparen cegats per la por, disparen per tot arreu, sense saber quin és el seu blanc, tal vegada és el panic qui prem el gatell, i no la ment.

Altres engenollats en el sòl intenten amb oracions trobar en el cel la salvació, sense podre disparar el fusell demanen a Déu que els lliure d´eixe mal pas.

De sobte han parat els trets, ja no hi han explosions, ja no plora ningú. Algú asoma el cap per damunt del mur que forma la trinxera per veure el que fa l´enemic.

Perquè no disparen ?, i les seues bombes, pequè no esclaten, perquè allargen més aquesta angunia?.

Nerviosos, amb els ulls oberts, buscavem per tot arreu algún senyal de l´enemic.

Aquest, després d´uns deu minuts d´intens foc, havia desaparegut sense deixar cap rastre, com si la terra se´ls haguera engolit.

Tots estem alterats, amb el nervi a la pell, intentant comprendre el que està passant.

Uns solten el fusell com si cremara i es seuen sobre la terra humida, respiren profundament, posen el cap entre les cames i esclaten a plors, plors per la por al nostre enemic que es dedica només a jugar amb nosaltres. Ningú compren el que fan, apenes som un petit batalló fora del seu terme programat, els nostres reforços no poden aplegar encara fins ací, no tenim res a fer, i malgrat tot ells sols es dediquen a jugar, atacs curts, sense cap altre objetiu que el fer que la por s´apodere de tots.

Fa menys de cinc dies vam fer senyals per firmar la nostra rendició en veure que no teniem res a fer, ells no volen saber res, saben que ens tenen on volen i una rendició seria una victoria per a nosaltres.

Tal vegada ells siguen com nosaltres, perquè no?, no ens em vist no sabem quants són, quines armes tenen, tan sols eixes granades que deixen caure de volta en volta. Però ningú vol arriscar-se per comprovar-ho, mentre estigam ací vius hi ha una petita posibilitat que els nostres arriben amb el material i els homes suficients per traure´ns d´aquí.

Unes palmadetes a l´esquena per intentar que els nervis desapareguen, però ningú diu res ni una paraula de consol que puga animar els demés, tots tenim la por al cap.

Entre tant, sembla que podré pasar un altre dia ací al teu costat, tornar on ho havíem deixat, si l´enemic ho permet.

Quantes voltes ha pegat la meua vida en tan poc de temps, tot ha segut tan ràpit que no he pogut asimilar tot el que m´ha passat. Sols me n´adone d´aquell temps que he perdut, d´eixes coses que he deixat a l´aire abans d´aplegar ací. Totes eixes coses que tu sempre has buscat per mi, que m´has donat sense rebre cap cosa a canvi, sempre al meu costat, i quan les coses no m´anaven bé, era quan més podia comptar amb tu, sempre tenia eixe muscle on plorar, i el concell sincer d´algú que estima de veritat.

Ara em dona vergonya tenir que adonar-me´n, haver de viure tot açó, per saber que és el que tenia, el que tinc i el que sempre tindre.

Mai no ho he valorat, pensat que lo normal era tindre´t, i encara que tard, et demane perfó per ser egoísta i sec amb tu, de no haver correspost amb el mateix que tu m´has donat, amb tot el que et mereixes i més. La veritat, es que semble eixe creient que davant l´adversitat implora desconsolat al se Déu per tal de rebre ajuda, sols que tu ets real, no eres eixa imatge borrosa sense definir, i passe el que passe sempre creure en tu, perque ets l´únic que em queda, l´última persona en qui poder confiar-li els meus pensaments els meus últims sentiments, tota la meua vida.

El dia va allunyant-se i torna de nou la nit. Aquesta és una nit diferent, la lluna brilla amb força, com si volgués dir-nos que esta allí per donar-nos eixa llum que tots busquem, una vegada més torne a saludar les estrelles, una vegada més podré parlar amb elles, amb els teus ulls que huí més que mai brillen amb una llum especial.

Dessitge cridar el teu nom en veu forta, per que tot el món et conega èr a que eixes estrelles que cada nit des de que vaig arribar ací han parlat amb mi, sapiguen el teu nom i puguen transmetre´tel que els dic encara que sigues molt lluny. Si algún dia et trobes sola i dessitges parlar amb algú no tingues por i fes-ho amb elles, sempre hi seràn amb tu.

Envoltat per la seua llum, confie a ella esta nit el meu somni, esperant que demà quan torne a despertar tot siga diferent, encara que ho fora en un llòc distint.

Es una nit massa tranquil.la per morir, diu un company mentre es tapa el cap amb el casc i amb un somriure als llavis tanca els ulls.

Aquesta nit no he pogut dormir, un somni fred m´ha fet vore el final, un mal somni dins d´un altre. Assustat m´he despertat tremolospel que havia vist. La mort disfressada d´un ocell estrany, planejava atenta amb eixa mirada fosca i fonda, esperant emportar-se una nova víctima de la por.

No vaig poder evitar mirar-li als ulls, al temps que ella em va mirar, eixa foscor recorregué tot el meu cos de dalt a baix notant la seua cremor. Sense saber com, vaig començar a fugir, vaig correr tant com podia amb totes les meus forces, però no em menejava, en canvi ella cada vegada estava més prop. Les meues botes es quedaren clavades al fang sese podre treure-les.

En veure que no podia fer res, vaig intentar traureme-la del meu somni, pero ja era massa tard, ara era ella qui manava d´aquest mal somni, jo estava subjecte a la seua malefica foeça, ja no em pertenyia ni la vida ni el somni.

Vaig sentir una riallada que em va gelar la sang.

Em va agafar amb les seues garres clavant-me les afilades urpes. Podia sentir com la meua carn es desgarrava lentament, mentre ella alçava el vol.

Va muntar fins el més alt del cel, durant una estona va estar planejant, vaig veure baix meu un món que mai no havia conegut, era brillant i transparent, com l´aigu d´un manantial, vistós i atractiu com un oasi en mig del desert.

Però es va esdevenir en una imatge fosca, i tot seguit en una bola en flames.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: